I us preguntareu: Qui coi és aquesta Maria Jesús? I qui collons són aquests pajaritos? Per saber la resposta a aquestes preguntes ens en hem d'anar 25 anys enrera...
Aiii, quins temps aquells en els que somiavem ser Oliver o Benji i que el lloc del nostre cos on teniem més cabell era a sobre del cap... En fi, tot i que erem molt petits, si fem memòria segur que recordarem aquell ball ridícul en que nois i noies feien moure els braços i remenaven el culet al ritme de "pajaritos a bailar, cuando acabas de nacer, tu colita hay que mover...". Doncs la mare de tal aberració va ser una tal "Maria Jesús" que es va fer famosa pels seus concerts d'acordió. I vosaltres direu: això que coi te a veure amb el partit de la setmana passada? Doncs tot. Perquè deu ni do el concert d'acordió que ens vam marcar a Montigalà i que de poc no ens costa fer el major dels ridículs de la temporada... Venga, al lio:
Tarda freda i 2 baixes d'última hora a afegir a la ja sabuda de Natxo Barrau; Franzoni amb permís de paternitat i Héctor amb, segons ell: "una migraña horrible después de una noche de timbas de poquer", en fin, sin comentarios... Així doncs erem 9 per enfrontar-nos amb un dels cuers de la categòria que, a més a més, només presentava 6 homes a la seva plantilla.
Ens vam conjurar per sortir concentrats i a tope des del inici per tal de no haver de recòrrer a una altra remuntada èpica com la semana anterior, i per Déu que ho vam conseguir. L'equip va sortir enxufadíssim (sobretot el Lario amb 3/3 en triples seguidets), defensant dur, robant pilotes, i sortint al contraatac. D'aquesta manera va ser fàcil fer la primera estirada al marcador: 21-7 al final del primer quart.
Ara bé... segon quart: debacle total. Fosa de ploms total en atac i baixada del nivell defensiu... Conseqüència, a 2 minuts del descans sen's havien posat a tan sols 2 punts. Encara ho vam poguer arreglar una miqueta abans del descans per marxar al final amb 5 puntets d'avantatge. Cal destacar que en aquest final de període i sense que serveixi de precedent, per fi vam conseguir dur a terme una petita indicació tàctica feta des de la banqueta. A falta de 10 segons, un canvi tàctic: surt Torres entra Lario. Per una última jugada pensada perquè el Lario es quedi sol a la cantonada i provi el triple esgotant el temps. Vale que el triple no va entrar... però la jugada va ser perfecte.
Mitja part. Conjura. Ràbia. Repetició de l'equip titular i altre cop estirada cap amunt. En un tres i no res vam començar a fer punts altre cop fins a un màxim aventatge de +15 posant un 45-30 a falta de 1 minut per acabar el tercer quart. A partir d'aquí... altre cop arronssada!!!
En un últim quart per oblidar, vam dilapidar tot l'avantatge que teniem. I això, tenint en compte que l'equip rival es va quedar amb només 5 homes perquè un dels seus integrants va marxar del camp a mitjans del 3r quart (devia tenir pressa per veure el derbi l'home...). Se'm fa difícil rescatar absolutament res que fessim bé en aquest últim quart. Al final, amb tan sols 2 punts d'avantatge, i amb l'equip rival amb 4 homes per l'exclusió per personals d'un dels seus jugadors, ni tan sols vam saber jugar intel.ligentment l'última possessió. I és que a falta de 10 segons, amb possessió i jugant 5 contra 4 vam demanar un temps mort per dir 2 coses: Una indicació: jugar a les cantonades fins que s'acabi el partit; Una ordre clara: NO TIRAR!!! I que vam fer? Doncs més o menys això:
Pilota de banda, ningú obert, passada arriscada, pseudopèrdua de pilota, recuperació, encegada i ...cap a dins!!! (Que fas!!!!!!!!!??????)
Piiiiiiiiiip!!! Falta. (Ufffffff).
Dos tirs pel Maní a falta de 4 segons (Dios...).
Falla el primer (DIOOOOS).
Falla el segon!!! (SOCORS!!!).
Rebot defensiu i...
Menys mal que el llençament a la deseperada no va entrar perquè la cara de tontos que sen's haguès quedat haguès estat digne de ser immortalitzada... I és que no n'aprenem. És un dels milers de mals endèmics de l'equip (aclaració: l'alcoholisme no computa com a mal, la gula... només a vegades). Es demana temps mort, es parlen les coses. I després sortim al camp i amnèsia total. Ens passa a tots... Ni un se'n salva.
Bé, quedem-nos amb lo bò: un partit més, una victòria més. Important, ja que és rival directe per la permanència. Partit amb bona assistència de jugadors. Realment es va notar la profunditat de banqueta. Ja m'agradaria a mi veure com haguès acabat això si haguèssim sigut 7...
Bé nois, només dir-vos que ens queda un partit més abans de Nadal i després... ai després!!! La cuesta de Enero es preveu dura de veritat. Juguem contra els rivals més forts, l'un darrera l'altre i després d'un mes sense tocar pilota... Però com deia el final d'aquell llibre de Michael Ende : "Eso ya formará parte de otra historia..."
Aiii, quins temps aquells en els que somiavem ser Oliver o Benji i que el lloc del nostre cos on teniem més cabell era a sobre del cap... En fi, tot i que erem molt petits, si fem memòria segur que recordarem aquell ball ridícul en que nois i noies feien moure els braços i remenaven el culet al ritme de "pajaritos a bailar, cuando acabas de nacer, tu colita hay que mover...". Doncs la mare de tal aberració va ser una tal "Maria Jesús" que es va fer famosa pels seus concerts d'acordió. I vosaltres direu: això que coi te a veure amb el partit de la setmana passada? Doncs tot. Perquè deu ni do el concert d'acordió que ens vam marcar a Montigalà i que de poc no ens costa fer el major dels ridículs de la temporada... Venga, al lio:
Tarda freda i 2 baixes d'última hora a afegir a la ja sabuda de Natxo Barrau; Franzoni amb permís de paternitat i Héctor amb, segons ell: "una migraña horrible después de una noche de timbas de poquer", en fin, sin comentarios... Així doncs erem 9 per enfrontar-nos amb un dels cuers de la categòria que, a més a més, només presentava 6 homes a la seva plantilla.
Ens vam conjurar per sortir concentrats i a tope des del inici per tal de no haver de recòrrer a una altra remuntada èpica com la semana anterior, i per Déu que ho vam conseguir. L'equip va sortir enxufadíssim (sobretot el Lario amb 3/3 en triples seguidets), defensant dur, robant pilotes, i sortint al contraatac. D'aquesta manera va ser fàcil fer la primera estirada al marcador: 21-7 al final del primer quart.
Ara bé... segon quart: debacle total. Fosa de ploms total en atac i baixada del nivell defensiu... Conseqüència, a 2 minuts del descans sen's havien posat a tan sols 2 punts. Encara ho vam poguer arreglar una miqueta abans del descans per marxar al final amb 5 puntets d'avantatge. Cal destacar que en aquest final de període i sense que serveixi de precedent, per fi vam conseguir dur a terme una petita indicació tàctica feta des de la banqueta. A falta de 10 segons, un canvi tàctic: surt Torres entra Lario. Per una última jugada pensada perquè el Lario es quedi sol a la cantonada i provi el triple esgotant el temps. Vale que el triple no va entrar... però la jugada va ser perfecte.
Mitja part. Conjura. Ràbia. Repetició de l'equip titular i altre cop estirada cap amunt. En un tres i no res vam començar a fer punts altre cop fins a un màxim aventatge de +15 posant un 45-30 a falta de 1 minut per acabar el tercer quart. A partir d'aquí... altre cop arronssada!!!
En un últim quart per oblidar, vam dilapidar tot l'avantatge que teniem. I això, tenint en compte que l'equip rival es va quedar amb només 5 homes perquè un dels seus integrants va marxar del camp a mitjans del 3r quart (devia tenir pressa per veure el derbi l'home...). Se'm fa difícil rescatar absolutament res que fessim bé en aquest últim quart. Al final, amb tan sols 2 punts d'avantatge, i amb l'equip rival amb 4 homes per l'exclusió per personals d'un dels seus jugadors, ni tan sols vam saber jugar intel.ligentment l'última possessió. I és que a falta de 10 segons, amb possessió i jugant 5 contra 4 vam demanar un temps mort per dir 2 coses: Una indicació: jugar a les cantonades fins que s'acabi el partit; Una ordre clara: NO TIRAR!!! I que vam fer? Doncs més o menys això:
Pilota de banda, ningú obert, passada arriscada, pseudopèrdua de pilota, recuperació, encegada i ...cap a dins!!! (Que fas!!!!!!!!!??????)
Piiiiiiiiiip!!! Falta. (Ufffffff).
Dos tirs pel Maní a falta de 4 segons (Dios...).
Falla el primer (DIOOOOS).
Falla el segon!!! (SOCORS!!!).
Rebot defensiu i...
Menys mal que el llençament a la deseperada no va entrar perquè la cara de tontos que sen's haguès quedat haguès estat digne de ser immortalitzada... I és que no n'aprenem. És un dels milers de mals endèmics de l'equip (aclaració: l'alcoholisme no computa com a mal, la gula... només a vegades). Es demana temps mort, es parlen les coses. I després sortim al camp i amnèsia total. Ens passa a tots... Ni un se'n salva.
Bé, quedem-nos amb lo bò: un partit més, una victòria més. Important, ja que és rival directe per la permanència. Partit amb bona assistència de jugadors. Realment es va notar la profunditat de banqueta. Ja m'agradaria a mi veure com haguès acabat això si haguèssim sigut 7...
Bé nois, només dir-vos que ens queda un partit més abans de Nadal i després... ai després!!! La cuesta de Enero es preveu dura de veritat. Juguem contra els rivals més forts, l'un darrera l'altre i després d'un mes sense tocar pilota... Però com deia el final d'aquell llibre de Michael Ende : "Eso ya formará parte de otra historia..."
